dissabte, 22 de maig del 2010

Com a bales




Del primer dia de viatge poca cosa podem dir més enllà que hem arribat sans i estalvis, que tot ha sortit bé, que l’organització va sobre rodes, que a l’estómac li costa déu i ajuda sobreviure al poder de la centrifugadora que suposa un vol d’aquestes característiques i al menjar que et serveixen en els vols, i també a la diferència horària.  Tot això fa que haguem arribats a destí morts de cansament i amb més ganes de descansar unes hores a l’hotel que d’escoltar les primeres indicacions del Sancho, l’ Íngrid, l’Ana Lou o el Joan, els guies autòctons (rebatejats per l’ocasió) que ens han vingut a recollir amb uns autobusos que si no són de l’època de Mao poc li falten. Per tant, m’imagino que avui després de sopar, a les 20:00 hora de Shanghai, les 14:00 hora catalana, serem majoria els que brandarem la bandera blanca, encara que sigui momentània.

Sens dubte, una de les principals atraccions del viatge d’anada ha estat pujar al tren bala, un vertader coet magnètic que es menja les distàncies a una velocitat que arriba als 431 quilòmetres per hora. Sí, sí, 430!!! Un cop provada aquesta experiència, intentar buscar alguna similitud amb el nostre AVE pot semblar fins i tot obscè, així que m’ho estalviaré. La feinada que hem tingut els que volíem immortalitzar el moment amb una càmera fotogràfica o de vídeo, per aguantar el pols i tenir el canell controlat. Tot i que pot semblar una atracció pròpia de Port Aventura, la veritat és que ha de tenir la seva utilitat poder comptar, en una ciutat de 19 milions d’habitants (aquí tot és gran...) i eminentment turística i de negocis, amb un tren bala capaç d’anar traslladant la gent de l’aeroport al centre de la ciutat en un obrir i tancar d’ulls.

En el breu trajecte de l’estació del tren fins a l’hotel –amb els autocars Mao- n’hem tingut prou per imaginar-nos la magnitud d’aquesta ciutat. És brutal. Espero anar aprofundint més en el retrat de Shanghai, aquests vuit dies, però la primera impressió és que es tracta d’una ciutat impactant per la seva immensitat, i xocant pels seus contrastos. I ara, a reunir-me amb la resta de gent i a fer temps fins a l’hora de sopar. Demà més...

Quatre ratlles en imatges...

El Joan donant ànims al grup només sortir de la T-1, a l'aeroport de Barcelona. L'Haribert s'ho pren més en calma.

L'Anton Dilla tira del diccionari de xinès bàsic preparat per a l'ocasió per començar a familiaritzar-se amb algunes paraules.

El José Rueda, cuidant-se les cervicals. Que si s'esconyen que siguin pels castells, no?

Foto en família del tercer grup, els que hem viatjat a Shanghai via Helsinki, a l'aeroport xinès.

El Jordi Bonastre acariciant la mascota de Shanghai, a la terminal de recollida de l'equipatge.

El Xavier Flix caçat mentre feia una fotografia al grup de la Colla, a l'exterior de l'aeroport de Shanghai.

Els 'sherpes' xinesos que ens estan ajudant en l'aclimatació al camp base de Shanghai.

Els autobusos que dic que, si no són de l'època de Mao, poc li falten... O són unes guaguas?